Entenem la neurorehabilitació com un procés de reorganització d’un mateix, de reaprenentatge i reajustament personal ( corporal, emocional, comunicatiu, de vivència d’un mateix) i social (relacions amb els altres, lleure, feina...) que s’ofereix a una persona i al seu entorn familiar immediat després d’haver patit algun tipus de dany cerebral adquirit (DCA).

El nostre model de rehabilitació, i la nostra eina de treball transdisciplinar, gira al voltant del concepte d’Estimulació Basal®. El seu creador, el pedagog Andreas Fröhlich, la defineix com “una manera de potenciació de la comunicació, interacció i desenvolupament orientada en totes les seves àrees a les necessitats bàsiques de l’ésser humà”. Parteix de la base que, des del naixement i fins a la mort, són possibles i tenen sentit nous processos de desenvolupament malgrat les greus limitacions que pugui tenir una persona. Adaptant aquestes idees, creiem que la neurorehabilitació és un dret que té qualsevol pacient a pesar de diagnòstics i pronòstics.

“Tothom pot aprendre, tot i que ningú no pot aprendre-ho tot”. A partir d’aquesta premissa en la nostra feina amb l’afectat intentem construir situacions d’aprenentatge, en les quals el contacte físic i la proximitat corporal siguin els mitjans centrals que ens permetin la trobada amb l’altre, independentment del seu coeficient intel·lectual, nivell d’activitat i capacitat comunicativa simbòlica. Considerem el desenvolupament humà com un fet global i, per tant, en totes les nostres sessions intentem tenir presents els aspectes vinculats a la percepció, comunicació, cognició, experiència social, experiència corporal, emoció i moviment. Entenem la rehabilitació com un procés d’acompanyament en el camí vital de l’afectat i, per això, centrem els nostres tractaments envers les necessitats i les capacitats dels afectats i les seves famílies.

El model Affolter és important per al nostre equip de treball perquè ens serveix per reforçar la idea del nostre model rehabilitador: el cos és el punt de partida per al desenvolupament d’una persona. Un aprenentatge es consolida més si es dóna a partir del contacte i el moviment que no pas si es centra en informacions verbals.

Aquest model, desenvolupat per la psicòloga i mestra Félice Affolter, considera que les arrels del desenvolupament es troben en la bona evolució del sistema tàctil-quinestèsic. Aquest sistema és el que permet la interacció amb l’entorn i, per tant, és la base per aprendre i comprendre. Quan hi ha un DCA, aquestes arrels es “desorganitzen” i, per tant, perquè l’afectat pugui  “prendre (agafar) i en conseqüència comprendre”, caldrà ajudar-lo altre cop a reorganitzar la informació sensitiva. És a dir, si millorem les fonts d’informació sensitiva millorarem el rendiment del pacient a altres nivells (motriu, cognitiu, pràxies, etc.).

Aquest model treballa exclusivament a partir de les activitats de la vida diària, oferint així un fil conductor ple de sentit per al pacient durant la sessió.

Tot l’equip ha rebut formació en el model Affolter i això fa que professionals de diferents disciplines puguin compartir una mateixa sessió terapèutica de manera molt eficaç.